Alguna cosa tenen aquests nois –per així dir-ho: ronden la quarantena– que els ha convertit en quelcom més que un grup d’èxit, grans vendes i concerts multitudinaris. Així s’ho devien plantejar els directius del programa de Cuatro, que han enviat un equip a perseguir-los amunt i avall, per explorar el que es podria dir un fenomen sociològic, més que simplement musical.
No fa gaires dies, explicava al Diari el redactor de Callejeros, es van trobar amb una fan pel carrer, a Còrdova. Que els va explicar, entre llagrimots, que s’havia quedat a l’atur i que l’única cosa que tenia forces per fer era escoltar Camela.
Perquè si una cosa mantenen estrictament és que el contacte amb els fans ha de ser de tu a tu. Ho recalcava l’element femení del grup, en la roda de premsa anterior al concert: “Potser després d’una actuació d’una hora i mitja ens estem una altra hora signant autògrafs, perquè no em veig amb cor de dir-li que no a l’últim de la fila, que és el que més s’ho mereix.”
La gent, a la butxaca
Saben ficar-se la gent a la butxaca. Fins i tot els no seguidors. O Troya, que es confessava encantat amb la vivència aquesta de seguir-los. L’autobús és un karaoke, una festa contínua. Els va acompanyar en una visita al barri del qual van sortir, el madrileny de San Cristóbal de los Ángeles, “i ells segueixen tractant tothom com quan van marxar i tothom els tracta igual”.
“Gent com Miguel Bosé o Alaska els estan reivindicant, ara, lloant el seu treball. Perquè a més a més van haver de començar des de baix, sense ajudes, començant a vendre pels mercadillos”, recorda Troya.
“Són unes boníssimes persones”, conclou el periodista, que fa vuit dies, amb les seves nits, que és amb ells. I els tres membres del grup es mostren encisadors a la roda de premsa prèvia al concert. On Dioni [Dionisio Martín Lobato] insisteix que fa disset anys que són fidels al seu estil perquè la gent mateixa els ho demana, que no canviïn.
Igual que la gent els demana tot tipus de coses: fa uns dies, relata María de los Ángeles, el mànager els va passar la carta d’un admirador que els convidava al casament. A ells, a Sergio Dalma i a l’Atlètic de Madrid. Sencer.
De fet, Camela són una font inesgotable d’anècdotes. Com la d’una noieta sordmuda que portava el walkman entre les mans amb un CD seu posat, relataven ahir, “i la família ens explicava que si li treien i el canviaven per un altre disc, s’enfadava”.
Tornant a la persecució televisiva, com la porten? “Jo els matava, a Mortadel·lo i Filemó. Estàs menjant i et graven. Estàs respirant i et graven. I total, trenta dies al teu darrere per a deu minuts”, diu en to de broma el tercer component, Miguel Ángel.
El sentit de l’humor i les ganes de riure sembla que tampoc no s’exhaureixen. Ironia que s’apliquen a ells mateixos. “Li he preguntat si la seva càmera és professional i m’ha dit que semiprofessional. Mira: com nosaltres!”, torna Miguel Ángel.
El periodista de la televisió madrilenya aprofita la roda de premsa per plantejar-los una pregunta: d’aquí a deu o quinze anys, amb més cabells blanc i més xacres, es veuen encara damunt d’un escenari? Respon Dioni: “No, no. Jo no m’hi veig. Ja rondo els quaranta i no em veig fent salts amb cinquanta”. Doncs no saltis, li etziba algú d’entre el públic que han aplegat a la roda de premsa.
S’ho plantegen vivint el dia a dia. Sobretot en temps de crisi com els que corren. “Aquest any, la cosa està molt malament”, continua el mateix Dioni. Bona mostra que el comú d’Encamp els pogués contractar tan ràpid (un parell de dies: inicialment havien de ser els Mojinos Escozíos per a la revetlla). A sobre de la manca de diners, apunta, els canvis a les corporacions.
Per finalitzar, és el Dioni qui pregunta: “Ei, quan toques aquí, es paguen menys impostos?”
Perquè si una cosa mantenen estrictament és que el contacte amb els fans ha de ser de tu a tu. Ho recalcava l’element femení del grup, en la roda de premsa anterior al concert: “Potser després d’una actuació d’una hora i mitja ens estem una altra hora signant autògrafs, perquè no em veig amb cor de dir-li que no a l’últim de la fila, que és el que més s’ho mereix.”
La gent, a la butxaca
Saben ficar-se la gent a la butxaca. Fins i tot els no seguidors. O Troya, que es confessava encantat amb la vivència aquesta de seguir-los. L’autobús és un karaoke, una festa contínua. Els va acompanyar en una visita al barri del qual van sortir, el madrileny de San Cristóbal de los Ángeles, “i ells segueixen tractant tothom com quan van marxar i tothom els tracta igual”.
“Gent com Miguel Bosé o Alaska els estan reivindicant, ara, lloant el seu treball. Perquè a més a més van haver de començar des de baix, sense ajudes, començant a vendre pels mercadillos”, recorda Troya.
“Són unes boníssimes persones”, conclou el periodista, que fa vuit dies, amb les seves nits, que és amb ells. I els tres membres del grup es mostren encisadors a la roda de premsa prèvia al concert. On Dioni [Dionisio Martín Lobato] insisteix que fa disset anys que són fidels al seu estil perquè la gent mateixa els ho demana, que no canviïn.
Igual que la gent els demana tot tipus de coses: fa uns dies, relata María de los Ángeles, el mànager els va passar la carta d’un admirador que els convidava al casament. A ells, a Sergio Dalma i a l’Atlètic de Madrid. Sencer.
De fet, Camela són una font inesgotable d’anècdotes. Com la d’una noieta sordmuda que portava el walkman entre les mans amb un CD seu posat, relataven ahir, “i la família ens explicava que si li treien i el canviaven per un altre disc, s’enfadava”.
Tornant a la persecució televisiva, com la porten? “Jo els matava, a Mortadel·lo i Filemó. Estàs menjant i et graven. Estàs respirant i et graven. I total, trenta dies al teu darrere per a deu minuts”, diu en to de broma el tercer component, Miguel Ángel.
El sentit de l’humor i les ganes de riure sembla que tampoc no s’exhaureixen. Ironia que s’apliquen a ells mateixos. “Li he preguntat si la seva càmera és professional i m’ha dit que semiprofessional. Mira: com nosaltres!”, torna Miguel Ángel.
El periodista de la televisió madrilenya aprofita la roda de premsa per plantejar-los una pregunta: d’aquí a deu o quinze anys, amb més cabells blanc i més xacres, es veuen encara damunt d’un escenari? Respon Dioni: “No, no. Jo no m’hi veig. Ja rondo els quaranta i no em veig fent salts amb cinquanta”. Doncs no saltis, li etziba algú d’entre el públic que han aplegat a la roda de premsa.
S’ho plantegen vivint el dia a dia. Sobretot en temps de crisi com els que corren. “Aquest any, la cosa està molt malament”, continua el mateix Dioni. Bona mostra que el comú d’Encamp els pogués contractar tan ràpid (un parell de dies: inicialment havien de ser els Mojinos Escozíos per a la revetlla). A sobre de la manca de diners, apunta, els canvis a les corporacions.
Per finalitzar, és el Dioni qui pregunta: “Ei, quan toques aquí, es paguen menys impostos?”
